Cansada

Cansada. Cansada d’intentar, d’empènyer, de retrocedir, de caure, de no plorar, de perdre, del tu, del meu, del seu, del teu, del jo, del mi, del m’és igual, de l’ahir, de l’avui, del temps, del gens, del buit, del no res, de l’absurd, del m’és igual, del què fa on va qui és, del passar sense passar, d’ella, de pensar, d’aquell, de l’altre, del de més enllà. Del món.

Doncs jo també passo, i ho faig en vermell

Vermell. S’acabava de saltar un altre semàfor en vermell. Era potser ja l’enèssima vegada que ho feia i fins aleshores, cap botzina d’ànima histèrica l’havia advertida del perill que podia suposar. O potser és que estava tan atropellada que ja no sentia els sons estridents, ni el mal, ni res que vingués del voltant més immediat. I seguia, seguia endavant amb aquella indiferència que la rosegava per dins i que només de tant en tant li deixava veure petites guspires que no trigaven a apagar-se. I un altre diumenge fosc li recordava que era hivern. I amb ell, aquella mena d’ofec de pensar que el món s’acabava, aquella sensació de no rebre raó al cervell, aquelles ganes d’arrencar a plorar en veure que s’havia quedat sense llàgrimes, aquella bogeria de voler córrer i marxar on el convenciment de no importar-li res ni ningú fos real. Volia cridar fins a trencar tots els vidres i fer caure les parets que la tenien acorralada, necessitava treure aquella ràbia que la cremava per dins i l’apagava per fora.

I la podien, tots aquests sentiments la superaven i es perdia una vegada més enmig d’aquell mar on només semblava haver-hi flotador pels cínics, pels mesquins, pels desconsiderats, pels covards, ... i pels qui, a diferència d’ella, havien apostat per jugar a deixar que els comprensibles de la vida fossin sempre els altres. Perquè al capdavall, no s’havia de ser molt estúpida per esperar que el semàfor fos verd si es podia passar en vermell?

Miopia

N’estava segura. Seguríssima. Tan segura estava de no voler-lo veure que l’únic que rondava dins el seu cap era l’esperança de tornar-lo a trobar i arrencar amb força aquella espina que seguia burtxant-la per dins. Immensa era la certesa de començar-se a recuperar. Tan gran i vertadera com que a cada pas que feia, una lleu i dolorosa fiblada l’impedia curar la cicatriu de la qual encara ni tan sols se n’intuïa el perfil. Però només podia córrer, córrer destí a la indiferència, passos enllà d’un camí que no volia seguir.

I allà, tancada i convençuda de la seva decisió, només pensava en obrir la porta i veure com ell tornava a entrar. I tancada, imaginava que la seva mirada li clucava de nou l’ullet. Sentia com el món es parava per deixar que aquell etern somriure li seguís recordant els bells moments d’una història que volien enterrar en l’oblit. I notant com la resignació se la menjava per dins, es negava una i una altra i mil vegades més a veure les lletres del final d’un film que estava sense acabar.

Surant...

I ara que potser creia haver pogut almenys deixar enrere qualsevol dubte, i ara que pensava ja saber per on tirar. I ara que tenia la certesa d’haver-se llançat al buit, i ara que s’havia estripat a bocins per tornar-se transparent. I ara que ja no entenia definitivament res i no sabia com fugir camins enllà. I ara que el bon temps només seguia jugant fosques partides d’unes cartes llançades amb indiferència i egoisme. I ara, com una ionki sense rumb a mans de la inconsciència i la indiferència, ja no sabia com treure’s del damunt l’olor oblidada d’un passat que no la deixava avançar.

Ara, i un i un altre ara féien que la covardia d'aquest món i la poca sensibilitat duta a l’extrem no deixessin de desfer-li els patrons que se li esquerdaven com vidres tirats amb força contra dures parets de formigó forjat.

Perduda

Potser ficar-me de peus en aquell mar d’aigua és el millor que podia passar-me després d’haver pres una decisió com aquella. Potser en un altre moment hauria maleït una i una altra vegada la mullena que mica en mica s’estava filtrant per les meves bambes, però ara tot m’era ben igual. Havia decidit sortir de les quatre parets que no em deixaven fer més que donar voltes sobre mi mateixa, i ho havia fet sent més conscient que ningú que per molts impermeables, aquella tempesta era perillosa. Molt perillosa. I al capdavall, potser aquell enorme basalt acabava de salvar-me de ser atropellada pel conductor temerari que acabava de tallar-me la respiració.

Ara ja empapada d’aigua fins als genolls, notant com la insistent pluja m’anava perforant el cervell i sorpresa per l’actitud d’aquell jove que havia decidit temptar a la seva vida i posar a prova la dels demès, les angoixes em retronaven novament dins el cap, que semblava haver-se’m fet petit de cop. L’hagués insultat, potser fins i tot en aquell moment de ràbia continguda li hagués escopit a la cara, però ell, sense perdre l’educació que de seguida vaig veure que el caracteritzava, va baixar del cotxe i amb un somriure entre murri i innocent, es va disculpar una i una altra vegada. En desconeixia el motiu, però era com si conegués aquell noi alt i ben plantat des de feia molt temps, potser anys. I què podia fer jo, allà, xopa i amb cara d’ensurt davant d’aquella mirada que m’absorvia qualsevol mal pensament? Acceptar les disculpes i cedir a una conversa de cafè era la millor proposta que m’havien fet des que havia posat els peus en aquella desconeguda i atabaladora ciutat on els ciutadans no eren més que anònims rostres corromputs per la perversitat i l’afany de córrer direcció enlloc.

“Charcoiris Chubasquero”

I intentant ser fidel a allò que s’havia promès a si mateixa, va seguir caminant endavant amb tot aquell garbuix que l’acompanyava dins i fora del seu cap. El pes d’aquella maleta la feia avançar a pas lent, i aquella motxilla li estava destrossant l’esquena. La bossa d’aquella roba que acabava de comprar-se li feia una nosa considerable perquè mai s’havia acabat d’acostumar a dur coses amb la mà esquerra, i la carpeta se li escapava de les mans cada vegada que intentava col·locar-se bé la bossa de mà que portava penjada al braç dret. I quan semblava que ja tot ho tenia més o menys ben col·locat, una melodia familiar sortia de dins la seva bossa. Algú la reclamava i només d’imaginar la improbable possibilitat que fos qui ella desitjaria, la feia buscar frissosament dins la bossa tot regirant aquella muntanya d’artilugis que es trobàven allà dins com si d’un abocador es tractés. Per sort, havia trobat un banc on recolzar-hi la maleta i deixar-hi la bossa de roba on hi havia mig entaforat la carpeta. I per desgràcia, havia aconseguit respondre a temps aquella persistent trucada.

No era, per suposat, qui ella hauria volgut, però per més inri, la veu de l’altra banda ni tan sols era ben rebuda en aquell moment en què, l’únic que desitjava era arribar a casa i deixar-se caure al sofà. De fet, el número privat que apareixia a la pantalla ja l’alertava que poca cosa de bo podia sortir de l’aparell que ara li estava intentant vendre un canvi de companyia telefònica. I va penjar, va penjar sense voler seguir escoltant tots aquells avantatges que li havien de canviar la vida, perquè en el fons, potser no volia una altre vida. O almenys és això el que es pensava quan, veient el xàfec que queia fora d’aquella immensa estació, va treure de la motxilla l’impermeable que li havien venut com el xubasquero de l’any, aquell que combatia qualsevol tipus de tempestat.

I pujant-se la cremallera fins dalt mentre desava dins la guixeta de l’estació tots els estris que li entrebancaven el pas, es va disposar a aprofitar les hores mortes per descobrir què s’amagava fora d’aquelles quatre parets. I, convençuda de que aquell impermeable la salvaria de tot mal, va sortir de l’estació. Ja podia ploure, tronar o caure pedre, que ella no aturaria el pas. Almenys no de manera conscient i és que tota l’aigua que havia empapat l’impermeable ara ja resultava una ironia. Una vegada més, la vida l’havia agafat d’imprevist, i mentre creia tenir-ho tot controlat, un fabulós arc de Sant Martí l’havia eclipsada fent-la capbussar de manera sobtada dins el bassalt més gran de tota la ciutat.

Introducció al petit somni estruncat

Potser després d'haver acomplert un dels seus grans somnis, era moment per fer-ne realitat un de més petit. Feia temps que el perseguia i ara l’oportunitat de no deixar escapar aquella ganga trucava a la porta.

Dues hores d’espera i quan el gran moment estava a punt d’arribar... pam! L’oportuinitat de la seva vida es fonia entre una cal·ligrafia indesitjada. Amb voluntat de no perdre la calma i intentant salvar les hores perdudes, es disposava a fer un canvi ràpid. I així, rient-se d’ella mateixa i contemplant l’absurditat de tot plegat, es disposava a obrir una porta darrere la qual tot el què s’hi trobaria eren només suposicions. I és que això d’haver hagut de canviar fugaçment i contra la seva voluntat, un curs de guitarra, per un de creació literària, no l’acabava de convèncer del tot...